Són temps difícils i carregats de temor i incertesa: tothom sap que les tropes enemigues estan quasi a tocar de Barcelona.

Decideixes tornar a casa pel camí més curt, vorejant Santa Maria del Mar i evitant parar-te a la botiga del senyor Marcel, on la Clara, que ha deixat l’escola d’ençà que el seu pare es va allistar a la Coronela per defensar Barcelona, atén els clients que encara poden gastar algunes monedes per comprar una mica de la millor xocolata de la ciutat.

Abans d’arribar a la porta de casa teva ja t’adones que alguna cosa no rutlla. Al carrer hi ha un silenci anormal, tens.

És estrany: els teus dos germans més petits no estan al carrer jugant –o barallant-se-, com de costum; de fet, no hi ha ningú en aquest tram de carrer.

Entres als baixos de casa, on teniu el taller. Abans que comencés aquesta maleïda guerra, el teu pare era un reconegut terrissaire que feia fines peces per a la clientela més selecta. La seva fama havia traspassat la muralla i fins i tot venien a comprar-li d’altres ciutats i pobles! Barcelona era una ciutat pròspera i els seus habitants, ciutadans alegres als qui agradava riure i divertir-se… però ara la guerra ho està esguerrant tot. Ja fa vuit mesos que el teu pare va marxar amb tres amics per lluitar amb els miquelets i fa setmanes que no en sabeu res.

T’esperaves trobar el somriure de la teva mare al taller, però no hi ha ningú. Amb quatre gambades, puges al primer pis on teniu la vivenda. A la sala principal, la mare està embenant el braç d’un home, que està assegut d’esquena a la porta. De cua d’ull veus el nas dels teus germans que, des de la cambra que compartiu per dormir, observen esgarrifats el ferit. La mare es gira cap a tu, i notes en la seva mirada un deix de tristesa:

–  Aquest és en Pau, potser te’n recordaràs… Va marxar amb el pare. Fa cinc dies, van topar amb una companyia de soldats borbònics. Els miquelets eren molts menys, però van lluitar. Explica-li tu, Pau. – A la mare se li entelen els ulls.
– Hola, veig que has crescut…
Ara que en Pau es dirigeix a tu, li veus la cara. Et costa reconèixer-lo: prim, barbut i brut, sembla que hagi envellit uns quants anys. En Pau continua, amb veu ronca:
– Doncs sí… ens van caure a sobre mentre dormíem. Ens vam haver de dispersar per la muntanya. Em van disparar a l’espatlla i vaig caure rodolant… Crec que això em va salvar. Quan vaig recobrar el coneixement, el sol ja sortia. No hi havia ningú… només els cadàvers.

Quasi no t’atreveixes a fer la pregunta:
– Vas veure el meu pare?
– No. Vaig dirigir-me al lloc de reunió que havíem convingut, però només van arribar-hi set miquelets més, la majoria estaven ferits. El teu pare no va aparèixer. No en sé res. Per això vaig decidir venir… amb l’esperança que hagués tornat. Ho sento. – La veu se li trenca.
Intentes frenar les llàgrimes que et rodolen galtes avall, mentre gires cua cap a les escales.

Al carrer, l’aire fresc et refà una mica. Seus al terra empedrat, intentant assimilar la notícia. És possible que el teu pare encara sigui viu? Per què, aleshores, no va anar al punt de reunió? Estarà malferit? Haurà aconseguit escapolir-se? El teu pare no és un covard: segur que va lluitar al costat dels altres companys… L’hauran fet presoner??

Decideixes que has de fer alguna cosa. De sobte, se t’acut que l’has d’anar a buscar.